Futbol Club Barcelona, una religió a la recerca d'un déu.

 

 

Afirmava Vázquez Montalban (2006) allò del futbol és una religió a la recerca d'un déu. Una afirmació que va agafar forma durant la mercantilització del futbol amb complicitat de la FIFA i que tenia en l’adoració de certs jugadors el seu màxim punt d’identificació.

Així doncs, Pelé i Di Stéfano, als seus respectius clubs, van obrir la porta que a can Barça s’iniciaria de manera mediàtica amb l’holandés Johan Cruyff, un jugador que per molts va canviar l’història del Futbol Club Barcelona. De jugador es va guanyar a l’afició culer amb el seu futbol total, una idea que va tardar a quallar en Can Barça, pràcticament fins quan dos lustres després, Johan va tornar al Barça per convertir-se en l’entrenador més longeu del Futbol Club Barcelona. I va ser a la banqueta on es va forjar el déu que aquella època l'afició barcelonista cercava, aconseguint la primera Champions per al Futbol Club Barcelona entre altres títols i victòries exultades a l’etern rival. Va ser la mateixa banqueta la qui va fer tremolar l’estatus de déu, amb fitxatges de familiars porters de futbol americà, i jugadors exòtics com Romerito o “l’estrella” nacional andorrana Lucendo. Que van demostrar que els faltaven anys llum per al nivell Barça.

(Lluny de Barcelona, l’exemple més clar d’un futbolista-déu el trobem a l’Argentina. On Diego Armando Maradona, amb església inclosa, va ser capaç de transformar tant un país com la ciutat italiana de Nàpols. Fins i tot la caiguda d’aquest deu en el món de les drogues va fer trontollar un país que plorava la seua prova amb el trapezi entre la vida i la mort. Aquest deu va ressuscitar d’entre els quasimorts per convertir-se en un quasiviu, i ser protagonista de diversos vídeos on la droga fa el seu paper i desmitifica aquell deu que algun dia va ser.)

Passat Cruyff altres jugadors han intentat agafar el paper de déus a la basílica del Camp Nou, i fins Josep Guardiola no s’hi ha aproximat quasi ningú a excepció de Ronald Koeman i Hristo Stoickov.

En el Guardiola entrenador l’aficionat culer va trobar el joc vistós de Johan i més títols que mai, sextets, golejades, humiliacions al rival... En aquesta etapa és varen forjar mites com Xavi, Iniesta, Busquets i es va consagrar un nou aspirant a deu del futbol mundial. Lionel Andrés Messi Cuccittini. Però seguint la maledicció dels aspirants a déus, Guardiola abandonà la institució blaugrana i, creant desavinences amb el club, efectuant robatoris de jugadors, intromissions en afers blaugranes crítics per naixement contra la directiva i amb campanyes públiques cap a certs candidats, perdé la condició d’aspirant a déu blaugrana.

Tornem a Messi, Un jugador que ho tenia tot per convertir-se en déu (fins i tot considerat per molts) per qui el Futbol Club Barcelona va apostar des de menut, pagant un caríssim tractament hormonal per pal·liar un dèficit en l’hormona de creixement del jugador argentí. El jugador va respondre, després de destacar en categories inferiors, va debutar al primer equip i en poc temps va fer menuts a tots els cracs que van tindre la mala sort de coincidir en la seua mateixa època. Any rere any, guanyava títols individuals i col·lectius, batia rècords de gols assistències. L’afició li entonava elaborats càntics, els més menuts compraven la seua samarreta, els tatuadors esgotaven tinta dibuixant la seua cara als cossos dels barcelonistes, la premsa madridista resava cada temporada la seua retirada i ell mentrestant cada dia enamorava a 10 culers més i veia com el seu regnat al món del futbol no perillava per a res.

Fins que seguint els cicles futbolístics, han vingut mal dades a can Barça i la famosa desfeta del Bayern Munich. Una desfeta que necessitava senyalats i que va acabar de tensar la corda amb una directiva que feia temps no era de la seua estima, el D10S deixava de ser-ho i el barcelonisme es posava les mans al cap.

Com tot candidat a déu frustrat, deixa amargor al si del barcelonisme que veu com un burofax i la posterior rebel·lia no és manera d'acomiadar-se de la família que t’ha considerat un déu. I més mal estar produeix saber que quan marxe ho farà al club de l’últim candidat a deu que ha tingut la casa blaugrana i que està movent els fils perquè marxe amb ell.

Al barcelonisme no ens queda altra que esperar que el proper candidat a déu culer arribe quan abans i sobretot marxe sent un deu, o tal vegada el que hem d’assumir és que els nostres deus a qui adorar són l’escut centenari i l’afició de veritat, qui va estar, ha estat i estarà malgrat passen presidents que ens agraden més o menys i sobretot malgrat les traïcions de jugadors i entrenadors als qui en el seu temps hem considerat deus.

 

 

-        Vázquez-Montalbán, Manuel. Fútbol: una religión en busca de un dios. Barcelona: Debolsillo, 2006.